INGUES POR CADA VEGADA QUE NO DIGUES LA VERITAT

TINGUES POR CADA VEGADA QUE NO DIGUES LA VERITAT

Aquesta és una recomanació moralista de Ramon Llull, que desconeixen molts polítics, especialment els qui porten més ocupats els periodistes, que els van al darrere, gravadora en mà, cercant les seues boutades i mentides. Aprofite per a enviar una besada a Laura Ballester i les gràcies a tots.

Les mentides que amollen els polítics, per a justificar-se, són tan grosses i evidents, com la seua immensa cara dura. I la seua golafreria. No sé com tenen l’atreviment d’eixir al carrer. La llista d’aquesta gent és enorme i no sabria dir qui es mereix més la reprovació i el deshonor, però crec que darrerament han estat especialment miserables Soria, Rita Barberà, Blesa, Rato i Aznar, especialment aquest; hi ha més púrria, com tots sabem.

Ara estan al tall judicial els xoriços que s’ocuparen de la visita del Papa a València, o siga els qui se’n lucraren sacrílegament. Comença, doncs, el calvari judicial de Juan Cotino, qui, de tots els mafiosos que seran jutjats, és qui no té perdó, perquè és un membre de l’Opus Dei i, per tant, el seu pecat és el major. Curiosament, el jutge coincideix i el responsabilitza de ser el factòtum de la màfia papista.

Hi ha un refrany que diu que s’agafa primer un mentider que un coix, però ja sabem que els refranys no són paraula de Déu. Ací, tota aquesta gentola, que n’ha dites les que ha volgut, ha tingut moltes “facilitats” per a no ser agafats. La protecció del govern, la immunitat dels seus càrrecs, la condescendència dels jutges (d’alguns), i sobre tot la protecció del seu partit (el PP).

D’aquesta manera ha costat tant que els denuncien, que instruïsquen els seus casos, que els jutgen, que els sentencien, que vagen a la presó (d’on poden eixir en un curt termini, com en el cas de Fabra) i que es recuperen els diners que han furtat. Quin escàndol!

Com es tracta de la gent que més ha manat en tot l’Estat, el seu mal exemple marcarà la història del segle passat i part de l’actual. Els llibres no parlaran, com en altres casos, de biennis o triennis negres, ni de setmanes tràgiques, ni de guerres fredes... Propose que es fixe com l’època de la gran depravació, que anirà de Franco a la recuperació de la democràcia, setanta-set anys (1936-2016).

De la recuperació de la democràcia, d’això es tracta. La nostra societat necessita superar-ho tot i obrir-se a un futur més net i transparent, fent fora les hipoteques dels malfactors de la dreta. Un govern que s’hi dedique de veritat és el que necessita l’Estat.

Aquest govern l’ha de conformar gent nova, gent neta, gent renovadora, Que òbriguen els ulls els partits que han de fer la renovació, perquè no poden cedir a les pressions de les sangoneres (bancs i empresaris) que estan a l’aguait; ni a les pressions d’alguns mitjans; ni han de cedir dòcilment a les decisions de l’Europa capitalista.

Com aquests partits han fracassat en l’intent de formar govern, de cara a les noves eleccions hauran de prendre tres grans decisions: han de treure’s de sobre els respectius “barons”, que els atenallen; han de deixar de costat cap pretensió que ningú és millor que un altre; han de ser capaços de treballar pels objectius que acorden les majories i deixar de costat les visions particulars. A partir d’això, arribar a conformar un programa i un govern hauria de ser més fàcil que ho ha estat ara.

Evidentment, com em referisc a un govern d’esquerres fort i clar (i net de xoriços, perquè no es pot repetir el trauma que hem patit), en el programa s’han de fixar els grans acords per a millorar els serveis socials, entre els quals la sanitat, l’educació i les atencions als desvalguts. Però també els acords per a reformar les institucions i el control sobre les mateixes.

No és qüestió menor que s’hagen de comprometre a donar solució a les reivindicacions nacionalistes. La història de l’Estat és tan profundament centralista i tan antinacionalista, que s’ha de canviar radicalment i s’ha de conformar un nou Estat. La fòrmula (confederació, federació o independència) haurà de ser la que el pobre trie, democràticament, amb referèndums ad hoc.

Quan dic referèndums ad hoc vull dir que els territoris han d’elegir ells per ells, cadascú d’ells. No té sentit que els andalusos hagen de decidir pels catalans, o els bascos pels extremenys.

Mentre es va fent net i aclarint el futur, vull referir-me, ad hoc, al meu partit (Bloc-Compromís). Darrerament hem tingut molta xamba, a banda que s’hagen fet bé algunes coses, però treballar bé no serveix de res si finalment no l’encertes i no et fas necessari per a ningú.  Crec que estem lligats al pròxim govern d’esquerres. Ja no estem en l’època de les batalletes, dels manifestos dels sotasignants, ni de les maniobres fosques de cap salvapàtries, que no té por quan no diu la veritat. Com qui em coneix sap de qui parle, si ningú vol que m’hi torne a posar, que m’ho diga... i parlaré, també, dels Borges.