TERUEL EXISTEIX, AMB DINOSÀURIS INCLOSOS

TERUEL EXISTEIX, AMB DINOSAURIS INCLOSOS

   

Per raons familiars, he estat de sempre molt unit a Terol, especialment durant la meua infància i joventut. El nucli inicial familiar era el Racó d’Ademús, d’on procedia la família de la mare, però, per arribar-hi, s’havia d’anar a Terol i, des d’allí, continuar amb autobús. Teníem una comarca valenciana, que era inassequible des de València, i que ningú feia res per a remeiar. Finalment, al cap de tota la vida s’hi féu la carretera imprescindible. 

 

La llista de pobles de Terol on hi vaig sojornar algunes temporades, visitant la família o acompanyant els dos oncles rectors i la meua àvia, que cuidava d’un d’ells, és llarga. Llevat d’Albarrassí, on un oncle fou canonge, tots els altres pobles són de les dues comarques més pròximes a València, la comarca a què la capital dóna el nom i la de Gúdar-Javalambre.

Els viatges, fins que vaig poder usar un cotxe, eren amb el tren, que tenia el seu punt d’origen a l’estació d’Aragó, que popularment dèiem l’estació xurra. Arribats al destí, d’aquells trens abaixàvem tant bruts de carbó, que semblàvem miners, quan les màquines eren de vapor. Després, amb locomotores més “modernes” el trajecte continuava durant una eternitat, perquè les condicions dels rails, les instal·lacions, els combois i les locomotores, tot era tercermundista. Recorde una nevada impressionant que ens caigué a sobre i ens aturà tota una nit al Port d’Escandón, com si fórem a la Sibèria (1957).

M’ha vingut tot açò al cap perquè estic organitzant un viatge a Terol amb els néts, a veure els dinosaures i tot allò del mudèjar. La intenció era anar amb tren, però hem desistit en veure que la durada és de més de dues hores i mitja! Per fer uns cent cinquanta kilòmetres, dues hores i mitja! O siga que el ferrocarril continua tan tercermundista, com quan jo era una criatura.

He comparat amb el viatge que vaig fer fa poc a Madrid amb l’AVE. Ja sé que no hi havia d’haver anat, però ho fiu per raons solament artístiques. Evidentment, no tenen res a veure un ferrocarril amb l’altre. A Madrid arribàrem en menys de dues hores, massa veloços per al meu gust i això que la distància és el doble que a Terol; el preu era prohibitiu per a moltíssima gent; el paisatge, una misèria. Els mateixos quilòmetres, de València a Barcelona, es fan amb tres hores i mitja

A mi sempre m’ha contrariat que aquest Estat, al qual continuem pertanyent, estiga tot organitzat radialment, amb el centre a la Puerta del Sol. Evidentment estic en contra del concepte centralista i que tot funcione per a major glòria de la famosa capital central, i del seu govern de torn. Si aquells polítics tingueren en compte que les autonomies altres que llur melic (comunitat de Madrid) no són centrípetes, sinó centrífugues econòmicament parlant, social i cultural. Si tingueren en compte que lesionant els interessos perifèrics, en profit propi, no aconsegueixen altra cosa que augmentar el refús de tots contra el centralisme que practiquen. Si a més de curts de vista no foren curts de gambals, possiblement ens aniria millor a tots.

Per exemple, a hores d’ara ja estaria fet el corredor mediterrani i haurien millorat les connexions d’Andalusia, Múrcia i el País Valencià amb Catalunya i Europa, que és l’estructura més important de totes les que preveuen a Madrid. I per anar de València a Barcelona, que són els mateixos quilòmetres que a Madrid, no trigaríem el doble. I Aragó i València tindrien millors connexions amb Europa.

No m’he volgut entretenir fent una comparativa dels trajectes de Madrid a qualsevol ciutat castellana i comparar-los amb els trajectes que afecten Terol, com aquest que l’enllaça amb València, perquè no crec que siga just aplicar solament els criteris de rendibilitat en els serveis públics, quan la mateixa administració de l’Estat és un desficaci, mantenint, per exemple, el Senat i les Diputacions. En realitat el que demostren a Madrid és que per ells Terol no és un problema. I Terol existeix.

A més de la bondat i de la simpatia de la gent de Terol, de la qual em podria estendre tant com fera falta, també podria parlar del pernil, de la fruita (bresquilles de Calanda), l’oli d’oliva, el pa, dels seus increïbles paisatges... És cert que el clima es sever i que la densitat de població és la penúltima de l’estat, i que molta gent ha hagut de marxar a cercar feina. Però també és cert que Terol ofereix magnífiques possibilitats de reindustrialització (energia, polígons...) i d’instal·lacions turístiques (turisme rural, esports de neu, excursionisme...), d’aprofitaments agropecuaris... Sols fa falta que hi haja més voluntat política al seu favor. No cal oblidar que els valencians, que a més de germans històrics i veïns, podem ser els més beneficiats recíprocament, amb una política d’inversions, especialment a la part meridional i occidental, que limiten amb València i Castelló.

Finalment vull fer un comentari sobre les instal·lacions de Dinòpolis, que ha estat l’objecte de la meua visita amb els néts. En conjunt ho hem trobat magnífic tot, ens hem il·lustrat en el Museu Paleontològic, hem assistit a interessants espectacles... Algunes coses es podem millorar, em comenta la nora, des del punt de vista pedagògic, com facilitar activitats participatives dels visitants. Evidentment, no té en compte, que, a més del gran parc que hem visitat a Terol, Dinòpolis té altres set centres a tota la província: Ariño, Albarrassí, Castellote, Penyaroja de Tastavins, Galve, Rubielos de Mora i Riodeva, que responen a les reserves pedagògiques que planteja N’Aina. Ho comprovarem en pròximes visites. Per la meua part, jo proposaria millorar, potser renovar, algun audiovisual, que ha quedat força endarrerit.

Però en conjunt, la nota que li hem posat a la visita és l’excel·lent. No sé si Dinòpolis és una activitat privada, o semiprivada, si l’administració pública hi col·labora molt, res o gens. Vaig a procurar interessar-me, per a quan hi torne. És evident, però, que Dinòpolis té una incidència notòria en la ciutat de Terol, econòmicament i social, i que també en tindrà en les ciutats subordinades que he comentat, que comprenen tota la província. Com a terolenc afectiu que sóc, em sent molt agraït i reconfortat per la visita.