CANYISSARS TORNA A INSISTIR, OBSTINAT

CANYISSARS TORNA A INSISTIR, OBSTINAT

D’una manera obstinada, l’eminent cardenal d’Utiel, representant del poder eclesiàstic, torna a prendre posicions contra el govern civil, ara cridant la feligresia a la rebel·lió i a la desobediència a la llei de la transsexualitat que s’està tramitant a les Corts. Aquest bel·licós home de l’església, que en el seu moment confessà tenir vocació de màrtir, no té atura en la seua tossuderia (en espanyol empecinamiento) i ara troba que aquesta llei pretén “adoctrinar els xiquets en ideologia de gènere, i això és una maldat”; també diu que Puig i Oltra són franquistes. Quien habló que su casa honró.

El cardenal, que sap tant de les maldats alienes i que les troba fins i tot on ningú les veu, ignora les pròpies maldats, les que han comés sacerdots i bisbes de tot arreu contra els escolars per exemple. Creu que atacant una llei que vetllarà pel respecte a la diversitat i la lliure elecció de la sexualitat, evitant discriminacions i maltractaments, conflictes psicològics, marginacions i patiments, a les criatures i a llurs famílies, podrà fer oblidar els milers d’agressions sexuals perpetrades als col·legis, amb la complicitat i el silenci dels bisbes.

Com és possible que una llei que respectarà i farà que es respecten els interessos sexuals dels xiquets i les xiquetes, puga ésser rebutjada i atacada per aquest príncep de l’església? Diu que ho fa en defensa de la família, perquè aquesta llei la destruirà. Quina barbaritat! Evidentment, la família que ell defensa és l’única que conceben, la cristiana d’un papà i d’una mamà fent criatures, duent-los a l’escola privada i cada diumenge a missa i a combregar, tots plegats. Les altres formes de formar les famílies són nefandes, encara que la llei les protegisca.

Curiosament no té en compte els milers de famílies (la major part, catòliques) que han estat “destruïdes” per la mateixa església o llurs representants, amb els escàndols sexuals que han protagonitzat i que han fet patir a llurs fills i filles. La llista de denúncies a tot arreu del món desautoritza l’església a dir ni una paraula al respecte, que no siga les que ha dit el Papa Francesc.

Precisament ha estat el Papa qui ha demanat perdó a les víctimes, reconeixent els pecats i els escàndols de l’església i ha ordenant a tots els ordinaris i superiors de les ordres religioses que no oculten cap cas de corrupció i d’abús de menors i manant-los que col·laboren amb la justícia en la persecució d’aquests delictes.

El cardenal faria molt bé, doncs, i crec que n’està obligat, si segueix els passos del Papa i, en lloc de trobar culpables i dimonis fora de casa, a recercar-los al si de les pròpies files. Però l’eminència de cardenal que els ha tocat als parroquians valencians, va a la seua bola, posant en evidència als mateixos creients i religiosos honestos, que són la majoria de la seua diòcesi, se suposa.

Ací passa una cosa ben estranya i vull fer una reflexió, per veure si li trobem trellat. Em pose en el paper d’un humil feligrès, de pocs estudis de teologia, però de molta fe, com són la immensa majoria de catòlics practicants que conec. Com jo seria un ingenu que m’ho creuria tot, acceptaria sense reserves que la gent que estudia per a rector és perquè han estat escollits per l’Esperit Sant. Més encara m’ho creuria en els casos dels bisbes. Per descomptat, molt més en els dels cardenals i, definitivament, en el cas del Papa. Al menys això és el que volen fer creure a la gent, com he pogut comprovar llegint els cerimoniala de consagrar diaques, preveres i bisbes: el protagonisme del Paràclit és absolut. Veni creator spiritus.

Ara bé, davant dels fets coneguts de corrupció i d’abusos sexuals per part d’aquesta gent elegida per l’Esperit, què podria pensar, des de la meua bona fe i ignorància, si em pegava per pensar i no per callar? Doncs podria pensar que l’Esperit Sant no s’ho pren a pit i que els pinxos se li colen fàcilment. O què ho fa a posta, com una estratègia per posar a prova la nostra fe. O que permet que les víctimes innocents (xiquets i xiquetes) sofrisquen a mans dels clergues, perquè així puguen guanyar el cel. O com em diu un amic, que no passa res i que l’Espirit tot ho té controlat... Em cabrege en sentir-lo i li suggerisc si no fou que el dia de les respectives consagracions, l’Esperit carregà massa de llavors de cànem...

Siga com siga el ben cert és que no es pot tolerar cap ingerència més d’aquest decrèpit senyor i crec que algú ha d’anar a cal Papa i advertir-lo. Ja he dit en un altre article que els capellans i monges valencians més progressistes i compromesos, haurien d’ encarregar-se. Tampoc no estaria de més visitar la Conferència Episcopal, amb el mateix dossier sota el braç... No m’hi vull posar on no em criden, sols són suggeriments.

Si que he trobat encertada la resposta del govern, que els centres catòlics que no complesquen la llei de transsexualitat perdran l’ajuda pública. Molt bé. Això sí que els ha picat, de manera que s’han precipitat a dir que compliran la llei i que no deixaran sense atendre cap alumne transsexual. Fan la reserva, però, que confien que el PP i C’s aconseguiran l’exempció de la llei en els col·legis catòlics; ja saben amb qui poden confiar, amb la dreta més carca. La impunitat amb què s’han beneficiat, fins ara, les escoles catòliques la perderen en les passades eleccions, (què hòstia, què hòstia, li deia Rita Barberà a González Pons). Que es consolen pensant que Déu ho volgué així i alabado sea el Señor.

Pel que fa a les  famílies que porten els fills a aquestes escoles, crec raonable suggerir, amb tots els respectes, que han de vigilar més estretament la situació, pel bé dels fills i les filles. I que pensen quin tracte voldrien que reberen els seus fills i filles en casos com els que contempla la llei i actuen pensant amb ells, quan els criden a la protesta.

Finalment vull creure que els nostres governants no faran figa, com en altres casos, per molt que protesten capellans i monges, papàs i mamàs i tota la dreta més negra i exaltada. Que pensen que han estat elegits per a governar i no per a deixar-se acoquinar per ningú.